SPLEEN

SPLEEN

Pluviós, irat amb la ciutat sencera,
de l'urna vessa a dolls un fred molt tenebrós
als pàl·lids habitants de les tombes veïnes
i va sembrant la mort en tot raval ombrós.


+Ens situa en una ciutat humida, freda i trista. Hi ha un cementiri.

El gat que tinc a casa, buscant un jaç per terra
agita sense treva el cos magre i ronyós;
el cor d'un vell poeta per canonades erra
amb la cansada veu d'un geni fredorós.

+Es situa en la seua habitació. Està malalt, la malaltia del spleed (melancolia, cansanci vital).

Rondina ja el bordó, i el tió que fumeja
acompanya amb falset el pèndol refredat,
mentre en un joc igual com flaires putrefactes,

+Hi ha misèria i ell fumetja i està a soles.. Ell pensa que la campana de tocar morts està esperant i prompte tocarà. També hi ha un joc de cartes.

 llegat antic, fatal, de vella hidròpica,
la sota de cors, bella, i la reina de piques,
xerren sinistrament dels seus amors difunts.

+ Com si ell haguera jugat al poker amb algú. Quan es mor, es quedaran els records dels amors desapareguts. Ell esà sol.

EL VERÍ

EL VERÍ

El vi pot revestir la més bruta cofurna
amb luxe prodigiós,
i fa sorgir més d'un pòrtic de faula
amb l'or del vapor roig que té,
igual que un sol que es pon en cel ennuvolat.


+El vi (alcohol)  pot fer-te creure que estàs vivint en un castell quan la casa està caent-se.
Te llançaria a beure (és positiu, fa millor del que passa).


L'opi (droga) engrandeix allò que no té límits,
allarga l'infinit,
aprofundeix el temps, furga la voluptat
i emplena els cors de plaers
negres i ensopits, enllà de llur capacitat.
 
+Està descrivint les característiques de la droga (opi): te plena el cor de plaers, es creu més del que és, i trobar una realitat imaginaria que no troba en la vida real.

Però res d'això no val aquest verí que vessen
els ulls que tens, de color verd,
llacs en què l'ànima em tremola i es veu a l'inrevés...
Van els meus somnis, en corrua,
a sadollar-se en aquests gorgs amargs.
 
+Els ulls de color verds de la seua enamorada temen més força que l'alcohol i la droga. Eixos ulls que tenen verí, quan ell els veu, veu la seua ànima. Els seus somnis s'avoquen en els ulls verds de l'enamorada.

Però res d'això no val el pèrfid, gran prodigi
de la saliva teva, que mossega
i duu a l'oblit una ànima innocent,
i, arrossegada pel vertigen,
la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!

+ Els seus besos són encara més poderosos que qualsevol vi, droga. És un amor que li arriba a l'ànima. Ell es perd en eixos ulls, en eixos besos i desapareix.





"Primer poema del cicle dedicat a Marie Daubrun, actriu modesta que va ser amant de Théodore de Banville. Baudelaire la va conèixer cap als anys 1845-1846, i va inspirar-li l'opuscle La Fanfarlo. Marie Daubrun era gairebé pèl-roja, i tenia uns ulls verds (vers 12) que van fascinar tot París."

EL VAMPIR

EL VAMPIR

Tu, que has entrat com una daga
dins el meu cor queixós;
tu, forta com una armada de dimonis
vas venir, boja, engalanada,

+Esta parla de Jeane Duval, que la enamorat, i va entrar molt forta ja que ell estava molt dèbil.
 
a convertir en jaç i domini
el meu esperit humiliat;
—infame ser que em té lligat
com el forçat a la cadena,
 
+Es sent molt agust amb ella, i esta lligat per posessió d'ella.

i al joc el jugador obstinat,
a la botella l'embriac,
i a la carronya la vermina,
—sigues per sempre maleïda!

+Baudelaire parla d'una dóna que ell està molt enamorat però com ella l'ha fet mal,ell la desea el mal.Fa tots els esforços per a poder oblidar-la i es transforma en una obsessió.Al final de la estrofa maleeix a ella com si es tracta-se del seu pitjor enemic, perquè ell sap que no por fugir d'ella


Al ràpid glavi li he pregat
de conquerir la llibertat,
i he dit al perfidiós verí:
salva'm de la roïndat.

+ Baudelaire medita que el suicidi es la única solució per a surtir d'aquella relacció.

Ai las! Verí i espasa
m'han menyspreat i han dit:
«No escau que siguis redimit
del pèrfid esclavatge,
 
+No mereixia que existiguera eixe amor.

ruc! —Si el nostre esforç
t'alliberés d'aquest poder,
el teus petons darien vida,
altra vegada, al teu vampir!».

+ Encara que aconseguiria suicidar-se, seguiria enamorat d'ella, i els seus bessos reviurien al vampir..

EL GAT

EL GAT

Vine, gatet, al meu pit amorós
—les urpes, a l'amagatall—
i deixa'm submergir-me en els teus ulls,
barreja d'àgata i metall.


+Elements positius: diminutiu gatet, pit amorós, d'àgata( brillant i bonica).
Elements negatius: eles urpes(pot fer mal), el metall(és fred i distant).
Hi ha dualisme.

Quan amb els dits t'acaricio ben a pler
el cap i el llom flexible,
i quan la mà va i s'embriaga de plaer
palpant-te el cos elèctric,


+Compara el gat amb la dona quan l'acaricia. Quan ho fa li provoca plaer i li recorda el cos de la dona.

veig la figura de l'esposa. El seu esguard,
com ho és el teu, amable bèstia,
profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.


+S'imagina a la seua esposa, fa referència a Jeanne Duval. En eixe gat veu la figura de la seua dona.
L' esguard (la mirada) de Jeanne és profunda però freda (pot ferir), és una mirada penetrant. Hi ha dualisme.

I, des dels peus fins a la testa,
neda un airet subtil i un perillós perfum
tot al voltant del seu cos bru.

+Jeanne era morena, quan diu el cos bru, es refereix al seu cos.
 Quan  ella està davant d'ell, pot embogir de plaer.

CARRONYA

UNA CARRONYA

Recorda aquella cosa que vam veure, ànima meva,
un bell matí, a l'estiu tan dolç:
tombant per un camí, una carronya infame
damunt un parament de rocs,


+Hi ha dos persones: Baudelaire i Jeanne.Ell li diu que si  s'arrecorde del dia que van veure una carronya.
Sinestèsia: estiu dolç.

les cames ben enlaire, com una dona lúbrica
i ardent, suant el seu verí,
obria, de manera indiferent i cínica,
el ventre ple d'exhalacions.


+Descriu a la carronya, i diu que és dolenta. I la compara amb una dona de caràcter sexual. Podria ser un gos.

Brillava el sol damunt d'aquella putrescència
com si volgués coure-la al punt,
i retornar amb escreix a la Natura immensa
tot el que havia creat junt;


+Era estiu, feia calor i el Sol li donava eixa imatge com un espill.

i contemplava el cel la carcassa superba
com una flor que s'expandís.
Feia tanta pudor que sobre l'herba
et va semblar perdre els sentits.

+Se vorien els ossos. allò que feia tanta podor, significa que la pudor era molt força i la conseqüència va ser que Jeanne va estar a punt de desmaiar-se.

Les mosques brunzejaven pel ventre putrefacte
del qual sortien negres contingents
de larves, que anaven com una flegma espessa
amunt i avall dels esquinçalls vivents.


+Explica que hi havia moltes mosques que menjaven tot el que podien. També hi havien insectes.

Baixava tot allò, pujava com onada,
o bé brollava espetegant;
hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada,
ben viu, s'anava incrementant.



+Tenia una sensació molt desagradable.

I feia el món com una simfonia estranya,
com l'aigua que corre i com el vent,
o com el gra que el llaurador, amb acció ritmada,
sacseja i gira en el garbell.


+Vol donar una generalització. Insisteix en el mateix.

Les formes s'esborraven, només eren un somni,
com un esbós difícil de capir
sobre la tela abandonada, i que l'artista acaba
tan sols dins el magí.

+Realment  només es pot intuir allò que es veia ,però no saben quin animal és.

Darrere d'unes roques, una gossa inquieta
ens espiava de mal grat,
esperant l'hora de robar a aquella carcassa
la carn que hi havia deixat.


+Pareix que estiga insistint en que ara quedava una part de l'animal però prompte desapareixerà perquè hi ha altres animals que el volen devorar.
L'esbos acabarà desapareixent.

—I, amb tot, seràs un dia igual que aquesta escombraria,
semblant a aquesta pútrida infecció,
estrella dels meus ulls, oh sol de la natura,
tu, àngel meu, la meva passió!


+Està enamorat. Però li diu que al llarg d'uns anys que acabarà com una carronya, devorada pels cucs.


Sí! Això seràs, oh reina de les gràcies,
després dels últims sagraments,
quan jeuràs per podrir-te sota l'herba florida
enmig dels altres ossaments.


+Ella que és tant jove i guapa, però li diu que acabarà sent un tros de carn fastigós.

Recorda't de dir als cucs, llavors, bonica meva,
que amb molts petons se't menjaran,
que jo he guardat la forma i la divina essència
dels meus amors desintegrats!

+ El que perdudarà serà la seua essència. Per a ell Jeanne no ha desparegut perquè està en el poema i això fa que continue estant la seua part espiritual, el seu record.

PERFUM EXÒTIC

PERFUM EXÒTIC


Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema,

els ulls tancats, un vespre càlid de tardor,

veig desfilar davant de mi ribes felices,

fulgents pels raigs d'un sol invariable;


+El pit és el de Jeanne i crema perquè tenen una atracció física. Ell olora l'olfacte, tanca els ulls i imagina un paissatge exòtic.


una illa peresosa on la natura dóna

arbres mai vistos i saborosos fruits;

homes de cossos prims, però vigorosos,

i dones que sorprenen pel seu esguard sincer.


+Descriu el paisatge(descripció subjectiva i molt idealitzada): els habitants.


Guiat per l'olor teva a climes agradables,

veig un port carregat de veles i de pals

encara fatigats per l'onada marina,




+S'imagina que està en el port de l'illa i hi ha veles, vaixells i un clima agradable.

Sinestèsia (del perfum a la vista)


mentre el perfum dels tamarindes verds,

que circula per l'aire eixamplant-me els narius,

se'm confon dins el cor amb cants de mariners.




+Sinestèsia: (del perfum a l'oïda).Ell vol fugir de la tristesa amb l'erotisme. Quan està en l'estimada, el seu perfum el fa trasportar-se.

 

HIMNE A LA BELLESA

HIMNE A LA BELLESA

¿Véns de l'abisme o d'un cel insondable,
Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,
vessa confusament el crim i el benefici,
i és per això que se t'assembla el vi.

+Baudelaire es qüestiona sobre l'origen de la bellesa, o de l'abisme(l'infern) o del cel. I diu que quan la pots observar, o és dolenta o perfecta. La compara en el vi perquè pot ser bo o amarg.

Portes en la mirada l'aurora i el crepuscle;
escampes perfums com la tempesta al vespre;
són filtre els teus petons i una àmfora la boca,
que fan covard l'heroi i coratjós el nen.

+La mirada és dolenta o bona. Els seus besos són tan poderosos que poden fer que el més covard es covertisca en un heroi, o viceversa.

¿Surts de l'abisme negre o véns dels astres?
El Destí, captivat, com un gos t'estalona;
sembres a l'atzar la joia i els desastres,
i ho senyoreges tot i no respons de res.

+L'autor no sap d'on ve la bellesa. Aquesta té molt de poder, pot fer el que vulga, pot portar la felicitat o no i no hi ha res que estiga per damunt de la bellesa.

Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa;
l'Horror no t'és la menys preuada de les joies,
i el Crim, com el penjoll que més t'estimes,
dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.

+Es més poderosa que els morts. Aquesta bellesa no és innocent, pot tindre el comportament negatiu.

L'insecte enlluernat vola vers tu, candela;
crepita, crema i diu: «
Oh flama beneïda!».
Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa
igual que un moribund acariciant la tomba.

+La bellesa és capaç de matar-te, però et mors feliç i content.

¿Què hi fa, si véns del cel o de l'infern, Bellesa,
monstre terrible, ingenu i espantós,
si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m'obren
la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut?

+Ell té prou en aqueta mirada. I les conseqüencies no li importen perquè està feliç i impressionat per la seua bellesa.

De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena:
¿què hi fa, si converteixes —fada amb mirada de vellut,
ritme, perfum, lluor, tu, única reina!—
el món en menys horror i menys feixuc l'instant?

+Busca eixe instant de felicitat i li dona igual si l'estimada siga bona o dolenta, el que vol aconseguir és l'instant de felicitat.

L'IDEAL

L'IDEAL

No seran mai, aquestes noies de vinyeta,
productes espatllats d'un segle decadent,
els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes,
les que satisfaran un cor com el que tinc.

Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis,
l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici,
perquè no sé trobar, entre les flors marcides,
cap rosa que s'assembli al meu roig ideal.

El que busca aquest cor, profund com un abisme,
sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim,
un somni d'Èsquil nascut en la tempesta;

o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel,
que regires, tranquil·la, en positura estranya,
els teus encants forjats en boca de Titans!


1ª estrofa: l'autor explica que la dona ideal de l'època no li agrada, no li diu res. Elles són perfectes, amb el vestit blanc i bones.COM ÉS EL SEU IDEAL DE

2ª estrofa: no li agrada les xiques blanques, l'ideal de aquella època.

3ªestrofa: presenta l'ideal que li agrada: l'ideal és Lady Macbeth,  una dona malvada, perillosa, ambiciosa, forta, amb caràcter.
Li agraden les dones complicades i dolentes.

4ªestrofa: Insisteix en el mateix tema, l'ideal que li agrada.

L'ENEMIC

L'ENEMIC

La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

Qui sap si les flors noves que somnio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.


—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.
 

El primer quartet: La seva joventut va ser una tempesta fosca però, des de la maduresa del present, veu que tot no va ser tan turmentós, va haver-hi moments lluminosos; tot i que aquestos només aprofitaren per ressaltar més les situacions adverses.

El segon quartet: “m'ha arribat una tardor d'idees”, i jutja que és el moment de reconsiderar allò realitzat fins al present perquè “ em cal utilitzar la pala i el rasclet”. Aquests són els instruments que necessita per continuar la lluita i tornar a començar tantes vegades com siga necessari.; aquest és el sentit de l'existència romàntica.  “Les terres inundades on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar” és el territori on actuarà el personatge romàntic. El subjecte líric coneix la desolació però no es rendeix perquè haurà de recomençar.

En aquest quartet apareixen expressions com “tardor”, “terres inundades”, “aigües”, “fossar” que fan referència a la desolació romàntica davant la mort: la tardor de l'existència, quan l'home només espera i tem.

El primer tercet: s'inicia amb una interrogació (interpel·lació) “Qui sap”. "Les flors noves que alegren la desolació del seu jardí",  simbolitzen l'esperança del poeta romàntic. Ha somniat un món millor però tem per l’abisme entre somni i realitat.

El segon tercet: “-Dolor, dolor!”. Aquests sorgeixen com un crit que avancen la meditació “Devora el Temps la vida”. Aquest “Temps” sembla voler dir que el present no existeix sinó que es va escolant minut a minut. En el penúltim vers apareix la imatge de “l'Enemic obscur”. Ací trobem la metàfora clau del poema: el temps és l'enemic obscur que ens consumeix el cor i devora el temps.

  L'enemic de Baudelaire és el temps mort.

CORRESPONDÈNCIES

CORRESPONDÈNCIES

La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l’home hi camina com per un bosc de símbols
que l’observen amb una mirada familiar.

Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen.

Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l’oboè, verds com les prades
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,

que s’escampen igual que coses infinites,
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.
La naturalesa és una "correspondència del cel", sent el cel el paradís, l'ideal platònic, el seu món de les Idees, les veritats eternes i aquests significats estan ocults com símbols. I l'home, que camina sobre els símbols, a vegades els troba.


Que el món sensible i el món de les idees es corresponen

 El món de les "correspondències" és un món sobrenatural.  Conèixer-ho és recordar a Déu, a la Idea.

 El primer quartet ens planteja,  la imatge d'una naturalesa i que l'home travessa sempre una selva de símbols.


 En el segon quartet podem veure la idea més important del sonet: tot pot ser símbol de tot. "Profunda" al·ludeix al fet que és prou i inabastable, per tant eterna i per tant ideal. "Tenebrosa" parla de la foscor, parla que la unitat ens està vetllada, ens és fosca, no la coneixem.  Després ens parla del concepte de la correspondència mateixa, on mitjançant una sinestèsia, diferents percepcions sensitives (de diferent naturalesa) es responen. Estableix correspondència  entre els colors, les músiques, les aromes.

En els dos tercets abunda la sinestèsia i l'oxímoron. La paraula "corromput" apareix en el Credo, i és contraposada al "ric i triomfant", en un exquisit oxímoron. El primer tercet parla dels perfums, i ho relaciona amb l'ètica. L'últim tercet, ens parla d'aquest món infinit, ideal, que per més que posseeixi mal (estigui corromput) s'acosta a l'Ideal.

VIDA
El pare de Charles Baudelaire va morir quan el futur poeta tenia sis anys. La vídua no va tardar gaire a casar-se amb Jacques Aupick, militar de carrera, que representava tot el que Charles rebutjaria: el poder, la disciplina, les convencions.

Quan arriba a la majoria d’edat, Baudelaire rep l’herència que li havia deixat el seu pare i en dos anys en gasta la meitat en lloguers, convits, art, moda i disbauxes. A les tavernes, de nit, recita els primers poemes de Les flors del mal. Aquest període de bonança s’acaba quan la família li imposa un notari encarregat de vigilar-li les despeses. Com que Baudelaire vol viure del que escriu però sense formar part de cap redacció, sense treballar de manera regular i sense afanyar-se a complir els encàrrecs, des dels vint-i-pocs anys viurà endeutat.

IMPORTÀNCIA

Les obres creativa i crítica de Baudelaire es desenvolupen en paral·lel. En l’assaig titulat Saló de 1845, escriu que els pintors pinten cada vegada millor, però que no plasmen «l’heroisme de la vida moderna». En un temps en què la pintura es reserva a les escenes bíbliques, militars, històriques o simbòliques, Baudelaire apel·la al sentit del present que segons ell ha de regir l’art. L’any següent, en el Saló de 1846, presenta la ciutat com el nou gran tema. El 1857 publica la primera versió del poemari Les flors del mal, plena de blasfèmies, d’obscenitats, de violència. No tem l’escàndol, al contrari: fa poc que Madame Bovary ha estat jutjada i absolta, i el judici ha contribuït a l’èxit de l’obra. Les flors del mal són jutjades per la mateixa cambra que havia absolt Flaubert, però Baudelaire és condemnat a pagar una multa i a eliminar sis poemes. L’autor que esperava la consagració és condemnat. La poesia de Les flors del mal i la prosa de Spleen de París duen a la pràctica els pressupòsits estètics que l’autor havia fet explícits, ja que plasmen «l’heroisme de la vida moderna».
En cap dels dos llibres hi trobem un enamorat melangiós, ni un guia moral, sinó un artista modern, quirúrgic, que aixeca acta del que veu. És en aquest sentit que Baudelaire és un escriptor modern, el primer que pren com a rerefons la solitud i les misèries de la ciutat. Els poemes, si bé segueixen aquesta temàtica nova, mantenen els patrons mètrics tradicionals. En canvi les proses de Spleen de París incorporen també la novetat en la forma: el llibre no té l’arquitectura tancada de Les flors del mal, sinó que convida a deambular-hi amb llibertat, a passejar-hi com per una ciutat, sense rumb.

L'ALBATROS

L'ALBATROS

 

Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.

Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arrosseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.

Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!

El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.


CHARLES BAUDELAIRE: Les Fleurs du Mal. 1857 Traducció de Jordi Llovet Edicions 62

[Quatre quartets de versos alexandrins, de rima consonant en l'original i amb dos hemistiquis (6+6); Les tres primeres estrofes són descriptives i l'última és una al·legoria. Hi abunda l'oxímoron. Aquest poema no figurava en l'edició de 1857; apareix a la Revue française, l'any 1859. Jordi Llovet opina que va ser escrit recordant el viatge a l'illa Maurice realitzat el 1841]

Conta que la tripulació per a divertir-se capturaven albastros i es burlaven d'ells.

Relaciona al poeta en l'albastros. Ell es creu el príncep dels núvols però en la Terra és sols un marginat, un incomprés.