BOVARISME

Adjectiu derivat del cognom de la protagonista de Madame Bovary, novel·la de Gustave Flaubert, que va relacionar J. de Gauthier per a nombrar un estat d'ànim caracteritzat per l'exaltació malaltissa de la imaginació. Afligida d'aquest mal, a causa de les seues lectures juvenils de novel·les romàntiques, la protagonista del relat se suïcida, incapaç de suportar la vulgaritat que l’ envolta

 COMPLEX DE BOBARY

Anomenat més correntment "bovarisme", deriva de Madame Bovary.El bovarisme consisteix en una alteració del sentit de la realitat, d'arrel esquizoide, per la qual una persona es considera una altra de la qual realment és. Va introduir el terme el psicòleg francés Jules de Gaultier, abans de l'adveniment de Freud i de la psicoanàlisi.

Sensacions causals del bovarisme: la imaginació brolla, els nervis s'agiten, el cor s'accelera, l'adrenalina puja, es produeixen identificacions per tot arreu, i el cervell es confon momentàniament allò momentani amb allò novel·lesc.

Conseqüències: fer-se una realitat fictícia i jugar un rol diferent.

EL REALISME I NATURALISME

•  EL REALISME

En literatura, el realisme apareix cap al 1850 com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica i esdevindrà escola, definida a França i irradiada arreu fins a l'època actual. Cal cercar-ne els antecedents en la novel·la picaresca i en la novel·la sentimental del s. XVIII.

Gustave Flaubert és l'ideòleg del realisme literari, l'exposició del qual es troba en la seva Correspondance (1933). L'expressió flaubertiana dóna la dimensió exacta del nou narrador, observador de la realitat, però també metge de les seves nafres. L'accentuació d'aquest sentit denunciador de les plagues socials conduirà al naturalisme, que s'inicia cap al 1880. La frontera entre realisme i naturalisme restarà, per tant, sempre indecisa, indecisió encara més evident en les literatures que reben ambdós corrents com a influència forana i mai clarament separats.

L'art havia de reproduir fidelment la vida quotidiana de la societat del seu temps i el millor gènere per fer-ho era la novel·la, ja que els permetia copsar i analitzar l'entorn utilitzant la raó i evitant sentiments i emocions. La prosa esdevenia així el mirall de la visió burgesa del món. Els arguments se centraven en la realitat social, política i econòmica de l'eclosió de la revolució industrial i de la puixança de la burgesia.

1. LA NOVEL·LA REALISTA FRANCESA
• Stendhal (pseudònim de Marie-Henri Beyle). El roig i el negre
• Honoré de Balzac. Comédie humaine (Eugénie Grandet, Les il·lusions perdudes...)
• Gustave Flaubert. Les temptacións de Sant Antoni. Madame Bovary. L'educació sentimental. Bouvard et Pécuchet.
2. LA NOVEL·LA REALISTA ANGLESA
   La novel·la realista anglesa no es desfà de la seva tradició de novel·la sentimental i de costums, profundament marcada pel caire moralitzador de l'època victoriana.
• Charles Dickens. Oliver Twist. David Copperfield.
3. LA NOVEL·LA REALISTA RUSSA
   Una clara influència francesa produeix a Rússia novel·listes com ara
• Fiodor Mikhàilovitx Dostoievski. Crim i càstig. El jugador. L'idiota. Els germans Karamàzov.
• Lev Nikolàievitx Tolstoi. Guerra i pau. Anna Karènina.
4. LA NOVEL·LA REALISTA ESPANYOLA
• Benito Pérez Galdós. Episodios nacionales. Fortunata i Jacinta
• Emilia Pardo Bazán. Los pazos de Ulloa.
• Leopoldo Alas "Clarín". La Regenta.
• Juan Valera. Pepita Jiménez

 
EL NATURALISME

El naturalisme sorgeix a França al voltant del 1870, per influència del positivisme i els estudis científics.

Émile Zola (1840-1902).dóna molta importància al mètode d'observació i experimentació dels fenomens de conducta humana. Entén la literatura com una història natural i social, on la forma ha de subordinar-se totalment a la intenció del discurs. Així, el naturalisme analitza els efectes deterministes que les lleis de l'herència, el medi i el moment històric tenen sobre el comportament dels personatges. Aplica a la literatura el mètode científic desenvolupat per Claude Bernard a La medécine expérimental i per això reclama del novel·lista i del dramaturg que es mantingui impassible al marge de l'escriptura. El seu objectiu, com el de la ciència, és la recerca de la veritat.

La seva intenció és regeneracionista i, per tant, moralitzadora envers l'individu i la societat. Entre les característiques de la novel·la naturalista, destaquen l'objectivitat, el determinisme (l'home està sotmés a les lleis del medi social, del moment històric i de  l'herència biològica), el mètode experimental i l'estil descriptiu, retrat realista, impersonalitat del narrador.

En la literatura catalana, Narcís Oller comença escrivint novel·les realistes, però algunes de les seues obres, com  La papallona, L'escanyapobres o La bogeria, deriven cap al naturalisme. Verdaguer (en poesia) i al de Guimerà (en teatre).

SEGONA PART. CAPÍTOL 8

 

• Ara que ja has arribat a la meitat de la novel·la, contesta aquesta pregunta: Emma Bovary era "feminista"? No et precipites, llig l'opinió de Mario Vargas Llosa (La orgía perpetua):

Crec que Emma Bovary no era una dona feminista perquè no diu que volia que les dones i homes tingueren els mateixos drets. Ella sols volia ser feliç i disfrtar de la vida vivint aventures, com els homes fan, sense pensar en els drets que podria trenir. Així mateix, utilitza la primera persona del plural per a parlar en general. Un exemple d'aquest plural és: "Nosaltres, pobres dones, no tenim ni aquesta distracció!".

• Comenta la particularitat estilística del següent fragment:

En aquest fragment apareixen tres veus: la de Rodolphe, la de Emma Bovary i també la de un conseller. La característica principal que representa aquesta escena és que mentre el conseller està parlant ( dona uns premis), Rodolphe tracta de seduir Emma. Per tant, hi ha un contrast entre la veu del conseller i la veu de la parella al principi del fragment i més endavant entre el conseller i la veu de Rodolphe. Aquesta particulitat de l'estil s'anomena contrapunt.
Aquesta escena té un to íntim tot i que els dos es troben en una sala plena de gent, Rodolphe aconsegueix seduir-la i per tant açó demostra la seua capacitat seductora.

QUADRES

Caspar David FRIEDRICH (1774-1840)      
Caminante sobre un mar de nubes
-La soledat.
-La naturalesa salvatge.

 DELACROIX: La libertad guiando al pueblo, 1830
-La llibertat  -La reivindicació de la identitat nacional.                                                                                     

Caspar David FRIEDRICH (1774-1840) 
Cementerio del claustro en la nieve  (1817-1819).
-El cementiri.   -La nit   .-El misteri.


 Henry FUSELI (1741-1825) La pesadilla, 1781
-Sensualitat
-El món se somnis
-La fantasia

LA IL·LUSTRACIÓ I EL NEOCLASSICISME

Caspar DavidFRIEDRICH (1774-1840)

Caminante sobre un mar de nubes

El segle XVIII és una època decisiva en la cultura d'occident, tant en l'aspecte polític com en el desenvolupament de les idees:

• Esdivents històrics: alliberació de les colònies angleses d'Amèrica, la Revolució Francesa i la Revolució Industrial.
• L'univers de les idees pateix canvis: - La Il·lustració: la raó per damunt de la fe i crítica a les idees tradicionals.                                                                                                                         -  Creació de l'Enciclopèdia.                        
• Les últimes dècades són vistes de manera diferent: - Literatura femenina.                                                                                     - Estètica de la sublimació

    


EL NEOCLASSICISME (darreria del segle XVII) es desenvolupa amb l’influx del pensament il·lustrat. Defensa la tornada als ideals d’equilibri i mesura de la literatura clàssica. Alhora, la creació artística es veu fortament sotmesa a l’observança de les regles.

MIRADA AL MÓN CLÀSSIC I AL RENAIXEMENT. El neoclassicisme s’ha d’entendre com un «nou classicisme» relacionat amb el Renaixement i l’antiguitat grecollatina.

UNIVERSALITAT I COSMOPOLITISME. Els models poètics legitimats per l’antiguitat es situen sobre la creença d’un estil poètic universal, clàssic. En qüestions literàries, els clàssics van establir lleis per a l’univers i l’eternitat.

EL CONCEPTE D’IMITACIÓ ÉS FONAMENTAL. Observar els bons poetes que han enriquit el patrimoni literari i intentar imitar-los.

EQUILIBRI ENTRE EL PRODESSE I EL DELECTARE. La literatura i l’art tenen una finalitat d' ensenyar uns determinats valors filosòfics, socials o morals. Els neoclàssics van creure que la seua època estava dedicada a realitzar una reforma dels usos i comportaments socials, i a configurar un nou tipus de ciutadà més solidari i feliç. Aquesta reforma estava canalitzada per mitjà d’instruments legals i per mitjà de l’educació, la persuasió i la utilització de l’art i la literatura.

Per aconseguir el doble objectiu d’UTILITAT + DELIT són necessàries LA CLAREDAT, LA LÒGICA, LA NATURALITAT, LA SENZILLESA I LA CONTENCIÓ RETÒRICA. L’estil ha de ser clar i comprensible, allunyat del barroquisme i de les figures retòriques excessivament artificioses. La influència dels clàssics es deixa sentir en la tria de temes i gèneres literaris. En teatre, es mantenen la tragèdia i la comèdia. En poesia, es cultiva l’èpica, la faula o la poesia pastoral. La novel·la es veu influïda per models renaixentistes. Es respecten les regles de composició sobre l’originalitat i la imaginació. El teatre s’até a la regla de les tres unitats. Els neoclàssics prenen per model els autors clàssics grecollatins i els grans poetes europeus renaixentistes, imitadors de l’antiguitat.

REGLA DE LES 3 UNITATS.No es barregen tragèdia i comèdia, ni tampoc poesia i prosa. L’humor, la sàtira i la paròdia s’utilitzen per exercir la crítica d’idees o costums. La novel·la troba noves tècniques de descripció d’ambients i personatges. Es cultiva la novel·la epistolar.

FILOSOFIA I IL·LUSTRACIÓ


La Il·lustració és el moviment intel·lectual que va fer del XVIII el segle de les llums. Els filòsofs se sentien hereus:

• Del racionalisme, que afirma que la raó és la font del coneixement i el principi rector de la ciència, la cultura, la política, etc.

• Del sensualisme empirista de Locke, manifesta que el coneixement ha de passar necessàriament per l’experiència sensible.

• Dels il·lustrats, prenen com a principis de recerca el mètode cartesià (un mètode que aporta certeses)

• De la filosofia utilitarista de Bentham, que marca la senda del pragmatisme.

• Del mecanicisme i de les lleis descobertes per Newton en el camp de les ciències: concepció de l’Univers i lleis de la gravetat.

• Dels deistes anglesos i francesos (Voltaire), partidaris de la tolerància religiosa i la llibertat de pensament.

• Dels "llibertins" francesos (lliurepensadors, escèptics i materialistes).

• D’Immanuel Kant, la figura de major importància de tot el moviment filosòfic del s. XVIII, que aconsegueix sintetitzar els corrents de pensament existents i que aporta, al mateix temps, un enfocament completament nou: «La Il·lustració és l’eixida de l’home de la seua autoculpable minoria d’edat. La minoria d’edat significa la incapacitat de servir-se del seu propi enteniment sense la guia d’un altre. Un mateix és el culpable d’aquesta minoria d’edat quan la seua causa no rau en la mancança d’enteniment, sinó en la falta de decisió i valor per servir-se’n per si mateix sense la guia d’un altre. Sapere aude! Tingues valor de servir-te del teu propi enteniment!, heus ací el lema de la Il·lustració.»

ÈXITS DE LA IL·LUSTRACIÓ

Propostes de tendència laica i canvi del concepte de naturalesa

• La igualtat i el cosmopolitisme, la divisió de poders, la democràcia, el valor de les lleis, el cosmopolitisme i la dignitat dels individus

• Afirmació de la plena llibertat de l’home (camí cap als principis de l’interès

personal, el liberalisme econòmic, els principis constitucionalistes i democràtics)

• Pensament sensista de Locke i Condillac.

• Optimisme humanista que aspira a un món més just i feliç.La felicitat és

una nova finalitat existencial.

•  La ciència comença a regir-se per l’experimentalisme sensista i racionalista.

Avanços: càlcul infinitesimal; concepció mecanicista de l’Univers i lleis de
la gravetat; descobriment del termòmetre i estudis d’electricitat...

• Es dóna un canvi decidit en el camp de l’estètica i la literatura (neoclassicisme).

     LLEDÓ REDÓN / LLEDÓ MARTÍNEZ / SERGI DOMENECH / NEREA PAZOS                       

PRIMERA PART.CAPÍTOL 5 I 6

-Com era l'educació de les jóvens de l'època?
-Explica si hi trobes algun "salt enrere" o "analepsi" (flashback, si saps anglés). [La tècnica oposada es diu "salt endavant" o "prolepsi" o  flashforward.]
L'educació dels joves en aquella època anava lligada a l'esglèsia. És per aquesta raó que Emma va haver d'anar a un convent quan tenia 13 anys. L'educació de les dones consisitia en ensenyar a cuidar a casa i els fills, llegir, cosir, pintar i dibuixar.

En l'adolescencia, la internen en un convent. En un principi, no s'ho passa malament i es relacionava en les altres monges. Però més tard, comença a llegir llibres no tant relacionats amb el típic esteriotip de la dona tradicional i sumisa de l'época i i es torna "boja" per la lectura.Emma es converteix en una nova dona, una dona que com el seu pare va decidir, es va casar amb l'home escollit pel seu pare, però va ser un dona "lliure": feia el que volia i fins i tot va tindre amants.

El salt enrere apareix quan Emma està casada amb Charles i recorda els llibres que llegia en el convent (histories de dones valentes i els matrimonis eren feliços) i s'adona que allò era el que volia. La monotonia s'apodera del seu matrimoni i veu que estava casada amb un home que no volia.

PRIMERA PART CAPÍTOL 2

El cavall lliscava damunt l'herba molla. Charles s'ajupia per tal de passar sota les branques. Els gossos lladraven tibant la cadena. Quan entrà a Bertaux, el cavall agafà por i es féu enrere bruscament.
[És un signe premonitori de la vida que durà Charles]

Era una masia de bona aparença [...]


Una dona jove abillada amb un vestit de merino blau guarnit amb tres volants sortí al llindar de la porta per tal de rebre el senyor Bovary, i el féu entrar a la cuina, on flamejava un gran foc.
[...]

La fractura era senzilla, sense complicació de cap mena. No en podia desitjar de més fàcil. [...] Com que tardava a trobar la capsa de cosir, el seu pare s'impacientà; ella no tornà resposta; tot cosint, però, es punxava els dits i se'ls posava tot seguit a la boca per tal de xuclar-los. 

Charles restà sorprès de la blancor d'aquelles ungles. Eren brillants, fines de l'extrem, més netes que els voris de Dieppe i tallades en forma d'ametla. Això no obstant, les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns. El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb una ardida candidesa.

Un cop acabada la cura, el metge fou invitat, pel senyor Roualt mateix, a menjar una queixalada abans de marxar.
[Com veurem en altres ocasions, Flaubert utilitza la lletra cursiva per a introduir una veu diferent a la del narrador]

[...]

Com que la sala era fresca, petava de dents tot menjant, la qual cosa descobria una mica els seus llavis carnosos, els quals tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci. La seva gorja emergia dolçament del coll blanc, girat i ajustat del vestit. Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí; estaven separats per una clenxa fina al mig del cap, la qual s'enfonsava lleugerament segons la corba del crani. I, deixant veure a penes la punta de l'orella, anaven a confondre's al darrere en un monyo abundant amb un moviment ondulat vers les temples que cridà l'atenció al metge, car era la primera vegada que veia un pentinat semblant. Les galtes eren rosades. Lligades als botons de la brusa amb un cordonet, portava unes ulleres de carei, com un home.


Es tracta de Emma Bovary. Emma és una dona de bona aparença.
-Les seues qualitats positives destacables: tocava el piano, pintava i dibuixada i va estudiar en una escola de monges.
-Elements físics destacables positius: era pàl·lida, amb ungles brillants, tenia els llavis carnosos (que se'ls pessigava), el coll blanc i cabells negres, i les pestanyes negres molt llargues.
-Aspectes negatius: les mans no eren massa boniques i els dits els tenia molt prims.
-També hi ha alguns aspectes que eren masculins (portava unes ulleres de carei,com un home) ja que Emma en ocasions volia ser un home per a ser lliure.

PRIMERA PART CAPÍTOL 1

-Aquest és el començament de la novel·la, comenta'l en el teu blog.

Comença la narració contant els fets un narrador intern en 1a persona del plural que són com si fòren els alumnes i que és narrador és testimoni("preparàvem"; "ens aixecàrem").
Seguidament, s'introdueix l'estil directe en la intervenció del director de l'escola amb el mestre Roger. Es torna posteriorment al narrador inicial ("podíem"; "començàrem") i apareix la descripció de la gorra de Charles. Torna l'estil directe quan el professor s'adreça als alumnes, i és just en aquest moment on es produeix la transició, quan els fets passen a ser narrats per un narrador extern en 3a persona.

Això demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador per adoptar diferents punts de vista i tons narratius davant diferents episodis i passatges

-Segons Vladimir Nabokov, alguns objectes funcionen com a símbols. Quin significat pot tenir la gorra? 

Preparàvem les lliçons, quan es presentà el director seguit d’un novençà endiumenjat i d’un ajudant que portava un pupitre. Els qui dormien es desvetllaren, i tots plegats ens aixecàrem com si ens haguessin sorprès en ple treball.
El director ens indicà que seguéssim novament; després, girant-se cap al vigilant:

―Senyor Roger ―li digué a mitja veu―, heus aquí un alumne que us recomano; entra al cinquè curs. Si la seva conducta i la seva aplicació són meritòries, passarà amb els grans¸tal com li correspon per edat.
Aturat a l’angle de la porta, una mica ressagat, a tal punt que a penes el podíem veure, el novençà tenia l’aspecte d’un camperol, d’una quinzena d’anys d’edat, i era més alt que cap de tots nosaltres. Portava els cabells tallats arran de front, com un cabiscol de poble, i semblava d’aspecte reflexiu i molt intimidat. Per bé que no fos ample d’espatlles, la seva jaqueta, d’un teixit verd i amb un rengle de botons negres, devia engavanyar-lo força, i a través de les gires de les mànegues deixava veure uns punys vermells acostumats a sentir-se nus. Les cames, cobertes amb unes mitges blaves, sortien d’uns pantalons esgroguissats i tibants a causa dels elàstics. Anava calçat amb unes sabates grosses, mal enllustrades i guarnides de tatxes.
Començàrem a recitar lliçons. Ell parava les orelles, atent com si escoltés un sermó, sense gosar encreuar les cames, ni recolzar-se a la taula, i a les dues, quan sonà la campana, calgué que el vigilant l’advertís per tal que es posés a la fila amb nosaltres.
Bon punt entràvem a classe, teníem el costum de llançar les gorres per terra a fi de tenir les mans lliures; es tractava de llançar-les des del peu de la porta a sota del banc, de manera que es rebatessin contra la paret, aixecant un núvol de pols: era el costum.
Sigui, però, que ell no s’havia adonat d’aquesta maniobra o bé perquè no s’hi havia volgut sotmetre, el cas és que ja havíem acabat l’oració i el novençà encara tenia la gorra al damunt dels genolls. Era una d’aquelles gorres en la composició de les quals entraven els elements de la gorra de pèl, de la chapska, del capell rodó, de la gorra de pell de llúdria i de la de cotó; una d’aquelles peces dissortades, en fi, la muda lletjor de les quals presenta profunditats d’expressió com la cara d’un imbècil.
Ovoide i inflada per un joc de balenes, començava amb tres sortints circulars; després, alternaven uns rombes de vellut i de pell de conill separats per una cinta vermella; seguia una mena de sac que s’acabava amb un polígon encartonat, cobert amb un brodat de trenyella complicada i del qual penjava, a l’extrem d’un cordó molt prim, una creueta de fils d’or, com una borla. La gorra era nova; la visera lluentejava.
―Aixequeu-vos! ―digué el professor. S'aixecà: la gorra li caigué. Tota la classe es posà a riure.
S'ajupí per tal de plegar-la. Un veí la hi tornà a fer caure amb un cop de colze; s'ajupí a plegar-la novament.
―Desempallegueu-vos d'aquest casc! ―digué el professor, que era home d'humor.
Els col·legials esclafiren una rialla que desconcertà el pobre xicot, a l'extrem que no sabia si restar amb la gorra als dits, si deixar-la per terra, o si posar-se-la al cap. Es reféu i se la posà al damunt dels genolls.

La gorra simbolitza la futura vida de Charles Bovary. Aquest pasarà de la seua timidesa juvenil a un conformisme fatal durant la seua edat adulta, el qual serà un dels motius pels quals la seua dona, Emma Bovary cometrà adulteri.
També pot reflexar el contrast entre el seu origen rural i campesí amb la resta d'alumnes, i el seu voltant en general, ple de prestigi i condició social elevada.

ELS OBJECTES

CRÍTICA A LA BURGESIA:
L'adveniment i la consolidació de la societat burgesa al segle XIX representa la desparició d'uns valors d'ús en profit d'uns valors de canvi. Les aparicions materialistes confonen el desig d'ésser millor amb una ànsia de possessió de béns materials que preludia ja el consumisme modern.
En les novel·les de tema contemporani de Flaubert, la seua obra és una visió crítica i penetrant de la precarietat intel·lectual de la burgesia i de la seua moral repressiva.
A Madame Bovary ens fa veure la maldat dels nens a l'escola. A més, Emma viyu en un entreteixit d'hipocresia i de vulgaritat, en un món fals que és la base de la societat burgesa. Aleshores Flaubert usa el llenguatge com a criteri per denunciar aquesta falsetat.


ELS OBJECTES:
Flaubert busca un objecte precís que definixca cada personatge. Un exemple és la gorra de Charles Bovary, que simbolitza la furura vida vulgar i complicada que viurà. La fusta d' Emma simbolitza el domini sobre l'animal, que en l'obra simbolitzarà el domini de Lheureux sobre Emma. El pastís de noces simbolitza les fantasies vanes d' Emma i l'inventari dels béns de la casa simbolitza un throw back de la protagonista. 

LLEDÓ REDÓN / NEREA PAZOS

PERSONATGES

La protagonista es Emma Bovary, i desenvolupa el seu drama. Emma és una dona provinent d’una aristocràcia rural que es casa amb un metge de poble. Té diversos amants, fracassa en les seves expectatives i, finalment, se suïcida. El problema d’Emma és el conflicte entre els seus desitjos i la realitat. Tant Madame Bovary com Don Quijote gosen voler viure les experiències literàries que han llegit i xoquen brutalment amb la realitat .Emma Bovary és un personatge disconforme amb el seu rol social: com a dona no es conforma amb el seu paper secundari. Emma Bovary és un caràcter: és el descontentament, l’ànsia, la vacuïtat dins d’una vida estreta i monòtona i una recerca equivocada de la felicitat, perquè ella pren com a punt de 3 partida uns «coneixements» adquirits (a l’escola de monges) en les novel·les d’un romanticisme tronat, de fantasieig, de ficció, amb els tòpics de l’exotisme més estereotipat. I encara que és una persona mínimament cultivada —llegeix, toca el piano, té modals educats—, té un esperit molt superficial. Actualment, a més, seria una consumidora compulsiva de bens materials, per calmar la seva buidor interior.

Un altre personatge molt interessant és Charles Bovary, el marit, que literàriament és molt ric i complex. De fet, sembla que la novel·la hagi de ser sobre la seva vida: comença amb uns capítols dedicats a la seva infantesa i a la seva adolescència i a la seva «iniciació» com a casat amb una vídua repulsiva i com a metge de poble que es guanya una clientela i una certa estimació. La imatge que mostra Flaubert d'ell és la d’un individu ingenu, feble, sotmès a la seva muller i sense voluntat pròpia i que admira ridículament i romàntica la seva dona.

Homais és un altre personatge remarcable: l’apotecari vanitós, anticlerical, que defensa el progrés (mal entès), i a qui l’únic que l’interessa és exhibir-se com a notari de poble. És vil, mesquí i servil davant els superiors; té manies de grandesa i vol arribar a ser algú en política. És un dels elements de les «forces vives» del poble que exerceix la més forta repressió moralista. En el fons admira i està secretament enamorat d’Emma, però no s’atreveix a estimar-la perquè ell és considerat el prototipus del pare de família, però es venja d’Emma per no haver-li fet cas. Té un paper important en el desenvolupament de la novel·la: indueix i determina esdeveniments que seran fatals per a la protagonista.
 

Lheureux : comerciant vil i abjecte, usurer traïdor i hipòcrita com ningú; sap preparar molt bé les trampes comercials que duran la protagonista a la ruïna econòmica. Apareix cada cop que Emma fa un pas en
fals i es va precipitant cap a la catàstrofe final. És el símbol del preu material que ha de pagar una passió en una societat burgesa conservadora.


Rodolphe: l’amant d’Emma, és un terratinent bon vivant que ve de ciutat i es creu superior als de poble. Sedueix Emma per entretenir-se i s’espanta quan ella vol més compromís. No té interessos ni inquietuds, és de ciutat però provincià; només Emma el veu interessant perquè l’enlluerna el seu origen, la seva planta i el seu savoir faire.


Léon: el segon amant d’Emma; abans n’havia estat l’amor platònic. És fatu i vulgar; s’assembla a Emma en la seva mediocritat i en els seus somnis vans i falsament romàntics. No té iniciativa i es deixa dur totalment per ella, que el domina en tots els aspectes. L’aventura de Madame Bovary amb ell representa com dur a terme les seves fantasies romàntiques de la manera més vulgar, grotesca i ridícula. Ella quasi adopta el paper d’home en les seves relacions.

LLEDÓ REDÓN, SERGI DOMENECH, LLEDÓ MARTÍNEZ