Comença la narració contant els fets un narrador intern en 1a persona del plural que són com si fòren els alumnes i que és narrador és testimoni("preparàvem"; "ens aixecàrem").
Seguidament, s'introdueix l'estil directe en la intervenció del director de l'escola amb el mestre Roger. Es torna posteriorment al narrador inicial ("podíem"; "començàrem") i apareix la descripció de la gorra de Charles. Torna l'estil directe quan el professor s'adreça als alumnes, i és just en aquest moment on es produeix la transició, quan els fets passen a ser narrats per un narrador extern en 3a persona.
Això demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador per adoptar
diferents punts de vista i tons narratius davant diferents episodis i
passatges
-Segons Vladimir Nabokov, alguns objectes funcionen com a símbols. Quin significat pot tenir la gorra?
Preparàvem les lliçons, quan es presentà el director seguit d’un novençà endiumenjat i d’un ajudant que portava un pupitre. Els qui dormien es desvetllaren, i tots plegats ens aixecàrem com si ens haguessin sorprès en ple treball.
El director ens indicà que seguéssim novament; després, girant-se cap al vigilant:
―Senyor Roger ―li digué a mitja veu―, heus aquí un alumne que us recomano; entra al cinquè curs. Si la seva conducta i la seva aplicació són meritòries, passarà amb els grans¸tal com li correspon per edat.
Aturat a l’angle de la porta, una mica ressagat, a tal punt que a penes el podíem veure, el novençà tenia l’aspecte d’un camperol, d’una quinzena d’anys d’edat, i era més alt que cap de tots nosaltres. Portava els cabells tallats arran de front, com un cabiscol de poble, i semblava d’aspecte reflexiu i molt intimidat. Per bé que no fos ample d’espatlles, la seva jaqueta, d’un teixit verd i amb un rengle de botons negres, devia engavanyar-lo força, i a través de les gires de les mànegues deixava veure uns punys vermells acostumats a sentir-se nus. Les cames, cobertes amb unes mitges blaves, sortien d’uns pantalons esgroguissats i tibants a causa dels elàstics. Anava calçat amb unes sabates grosses, mal enllustrades i guarnides de tatxes.
Començàrem a recitar lliçons. Ell parava les orelles, atent com si escoltés un sermó, sense gosar encreuar les cames, ni recolzar-se a la taula, i a les dues, quan sonà la campana, calgué que el vigilant l’advertís per tal que es posés a la fila amb nosaltres.
Bon punt entràvem a classe, teníem el costum de llançar les gorres per terra a fi de tenir les mans lliures; es tractava de llançar-les des del peu de la porta a sota del banc, de manera que es rebatessin contra la paret, aixecant un núvol de pols: era el costum.
Sigui, però, que ell no s’havia adonat d’aquesta maniobra o bé perquè no s’hi havia volgut sotmetre, el cas és que ja havíem acabat l’oració i el novençà encara tenia la gorra al damunt dels genolls. Era una d’aquelles gorres en la composició de les quals entraven els elements de la gorra de pèl, de la chapska, del capell rodó, de la gorra de pell de llúdria i de la de cotó; una d’aquelles peces dissortades, en fi, la muda lletjor de les quals presenta profunditats d’expressió com la cara d’un imbècil.
Ovoide i inflada per un joc de balenes, començava amb tres sortints circulars; després, alternaven uns rombes de vellut i de pell de conill separats per una cinta vermella; seguia una mena de sac que s’acabava amb un polígon encartonat, cobert amb un brodat de trenyella complicada i del qual penjava, a l’extrem d’un cordó molt prim, una creueta de fils d’or, com una borla. La gorra era nova; la visera lluentejava.
―Aixequeu-vos! ―digué el professor. S'aixecà: la gorra li caigué. Tota la classe es posà a riure.
S'ajupí per tal de plegar-la. Un veí la hi tornà a fer caure amb un cop de colze; s'ajupí a plegar-la novament.
―Desempallegueu-vos d'aquest casc! ―digué el professor, que era home d'humor.
Els col·legials esclafiren una rialla que desconcertà el pobre xicot, a l'extrem que no sabia si restar amb la gorra als dits, si deixar-la per terra, o si posar-se-la al cap. Es reféu i se la posà al damunt dels genolls.
La gorra simbolitza la futura vida de Charles Bovary. Aquest pasarà de la seua timidesa juvenil a un conformisme fatal durant la seua edat adulta, el qual serà un dels motius pels quals la seua dona, Emma Bovary cometrà adulteri.
També pot reflexar el contrast entre el seu origen rural i campesí amb la resta d'alumnes, i el seu voltant en general, ple de prestigi i condició social elevada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada