EMBRIAGUEU-VOS

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.

I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l'embriaguesa, pregunteu al vent, a l'ona, a l'estel, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora d'embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga!".

 

 

El poeta ens acovida a que hem d'estar sempre enamorats de allò que ens faça feliç. Hem d'estar sempre il·lusionats per algo per a no estar tristos o no trovar sentit a la vida i desesperar-nos.
Hem pareix un poema molt educatiu i esperançador per a ser feliços i tindre raons per a disfrutar de la vida.

                                             RECOLZEU-VOS

Cal estar sempre amb la companyia que ens estima. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que estigueu amb la gent que voleu.
Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.
I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, gaudint o no dels vostres amics i família, pregunteu al vent, a l'ona, a l'estel, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora de recolzar-vos! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, estigueu el major temps possible amb la millor companyia!

A UNA DONA QUE PASSA

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:
prima, alta, de dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d'estàtua.
Crispat com un extravagant, bevia jo
als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,
la dolçor que fascina i el plaer que mata. (antítesi)

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa
d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,
¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?

En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!
Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço, tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? (Una pista: hi ha hemistiquis.) 

Els versos estan formats per 12 síl·labes (alexandrins).

A més és un sonet.
Tema. 

En el primer i segon quartet, els dos estan relacionats, l'autor representa una escena que passa en un carrer d'una gran ciutat(característica nova).I el protagonista és Baudelaire.

Ell veu una dona que passa, que estaria pujant o baixant un escaló. Era alta,amb vestit negre (potser aniria de dol) i els seus ulls eren blaus. I al mirar-la ell va notar com un impacte, es creuen la mirada.

En els tercets  de repent la xica se'n va, el llamp seria la mirada. Ell estava deprimit i eixa mirada li ha donat felicitat. Pensa que segurament no se tornaran a vore, podria seguir-la però no s'atreveix perquè no la coneix.

Al final, explica que ella sabia que Baudelaire s'havia enamorat d'ella  però el rebutja.

L'unica cosa que li queda és escriure aquest sonet.

AL LECTOR

-A nosaltres, lectors, què vol dir-nos Baudelaire? 

L’estultícia, l’error, el pecat, l’avarícia,

les portem a l’esperit i ens roseguen el cos,
i alimenten tots els remordiments amables
com els captaires nodreixen els seus polls.

Els pecats són tossuts, covards els penediments;
exigim un bon preu per confessar les culpes,
i alegrement tornem al viarany fangós:
creiem rentar les taques amb llàgrimes vulgars.
Ens diu que som pecadors,vulgars, i quan ens penedim ho fem de manera enganyosa (els penediments no son verdaders)
 
Sobre el coixí del mal, Satan el Trismegista
ens gronxa calmament l'esperit encantat,
i el metall ric de la nostra voluntat
tot l'evapora aquest savi alquimista.
Satan, el diable ens venç, ens conquista,i ens fa caure en la nostra temptació. La nostra voluntat queda als seus peus, ell ens domina i seguim a Satan enlloc de a Déu.
 
El Diable belluga els fils que ens sotraguegen!
En el més repugnant, hi troben atractius;
fem cada dia un pas avall cap a l'Infern,
sense cap por, per tenebres que puden.
Cada vegada anem més cap a l'infern, sense cap por, caminem per les tinebles.
Com si forem titelles,el mal ens manipula.

Talment un disbauxat que besa i que devora
el pit martiritzat d'una puta envellida,
robem, com de passada, un plaer clandestí,
i l'espremem igual que una taronja pansida.
Busquem el plaer en un acte passatger (no ens dona una felicitat duradera) i clandestí. El diable ens domina.
 
Espès, formiguejant, com un milió d'helmints,
al cervell se'ns esplaia un poble de Dimonis,
i, així que respirem, la Mort, riu invisible,
ens baixa pels pulmons amb queixes apagades.
Anem cap a la mort  tristament i de maneramisserable

Si la violació, el verí, el punyal, l'incendi,
encara no han brodat amb bella filigrana
l'ordit banal dels tan penosos destins nostres,
és perquè no tenim, ai las! una ànima gosada.

Si no som violadors, piròmans,assassins no és que som bones persones, sino que som cobards, no ens atrevim. Perquè dins nostre tenim el diable, totes les persones són dolentes per naturalesa.

Però enmig de les panteres, els xacals i les llobes,

els micos, els voltors, les serps i els escorpins,

i els monstres que udolen, que bramen i que repten,
n’hi ha un de molt més lleig, dolent i més ronyós


en el corral infame de tots els nostres vicis!
Encara que no crida ni gesticula gaire,
transformaria el món en un munt de deixalles
i se l’empassaria de grat amb un badall:

l’Avorriment! Amb ulls tot plens d’un plor involuntari
somnia cadafals mentre fuma una pipa.

El coneixes, lector, aquest monstre refinat,

hipòcrita lector, germà que te m’assembles!

Encara Hi ha un vici pitjor que ser un lladre o violador.

A vegades si que he sigut hipòcrita i he fet coses que em penedisc.

CURIOSITATS

Segurament coneixes aquest quadre. Comenta amb quin moviment el podem relacionar.
Artista Pablo Picasso.
Les senyoretes d´Avignon és un quadre cubista, moviment artístic del que Picasso va ser el seu màxim exponent. En aquesta obra l'autor va trenca completament amb el realisme.

Busca alguna altra pintura famosa relacionada amb el període que estem estudiant



Dona amb barret i coll de pell (Marie-Thérèse Walter),és una pintura de Pablo Picasso que representa Marie-Thérèse Walter, parella de l'artista entre els anys 1927 i 1935.


Localitzes en el quadre el teu -a partir d'ara- poeta preferit?

Gustave Courbet: L atilier du peintre

Si, és Boudelaire.
Ell està al cantó dret, està sentat i està llegint.En el quadre també està la seua amant.
Aquesta òpera de Puccini és un viatge musical al París més bohemi; però, què és la "bohèmia"?
És una regió de la república Txeca.

La bohèmia és un moviment cultural en el que els escriptors vivien un altre estil de vida, sense lloc fixe i no tenien diners. Són creatius, inconformes en la societat, en contra de la burgesia, liberals i interesats per l'art i la filosofia.
Bebien alchool(absenta) per a inspirar-se.

Coneixes L'ocell de foc, d'Ígor Stravinski?

SEGONA PART.CAPÍTOL 10

Romangué una estona amb el paper als dits. Les faltes d'ortografia s'hi enllaçaven les unes amb les altres. Així i tot, Emma seguia el pensament paternal que picotejava afectuós entre les ratlles com una gallina des del darrere de les estaques d'un clos. Es veia que havia eixugat la tinta amb la cendra de la llar, car li'n caigueren unes motes al vestit, i s'imaginà el seu pare ajupint-se al peu del foc per tal de servir els ferros. Feia tant de temps que ja no estava al seu costat, seient, com tenia per costum, a l'escambell, prop de la llar, fent cremar els extrems dels joncs marins i contemplant-los mentre espurnejaven!... Recordà certes tardes d'estiu assolellades. Els poltres, quan els passava algú pel costat, renillaven i s'allunyaven galopant, galopant... Sota la seva finestra hi havia un rusc; les abelles, a vegades, tot volant atretes per la llum, anaven a colpejar els vidres i rebotien com unes pilotetes d'or. Quina felicitat en aquell temps!, quina llibertat!, quina esperança!, quina abundor d'il·lusions! Ara, ja no li quedava res! Havia anat despenent-ho a través de les aventures de la seva ànima, en les seves successives condicions, en la virginitat, en el matrimoni, en l'amor. I així havia anat perdent-ho tot al llarg de la seva vida com aquells viatgers que abandonen una porció de la pròpia riquesa a cada hostal que troben pel camí.

Doncs què era, enmig de tot, el que la feia ser tan dissortada? On era la catàstrofe extraordinària que l'havia trasbalsada? I aixecà el cap tot esguardant al seu voltant com si cerqués la causa d'aquell sofriment.

 Assenyaleu algunes formes literàries (estils) de l'estat psicològic de la protagonista en aquest text i de la novel·la en general.

Es pot observar contrast d'estils en la veu de un narrador extern omniscient i l'estil indirecte lliure.
També hi ha metàfores y personificacions.